La felicitat segons Mill

En aquest fragment Mill ens explica el seu concepte de felicitat.
Diu que la felicitat no es troba en la quantitat dels objectes ja que no és un instrument per aconseguir-la, sinó que des del moment en que nosaltres desitgem  aquesta immediatament ja en forma part, d’aquesta manera la felicitat és una via, és un camí que nosaltres em de seguir per ser feliços.

Mill entén la felicitat com l’absència de dolor, i per poder arribar a aquesta necessitem la experiència i el coneixement, i d’aquesta manera ens anem apropant a la felicitat absoluta (el final del camí).

La idea de felicitat segons Mill no és una idea abstracta sinó un tot concret, això vol dir que està composta per varies parts que nosaltres al llarg del seu camí anem adquirint, per tant és una quantitat, encara que ell valora més la seva qualitat.

Aquesta concepció ens porta a pensar en els epicúrics on ells també entenien la felicitat com a plaers, però a diferència de Mill, sense la societat, abstenint-se a ella, és a dir,  la felicitat individual, de la persona; la concepció del Mill sobre la felicitat és basada en la felicitat per al col·lectiu. 

L'espai i el temps són les condicions de l'experiència

Kant realitza una petita demostració de com el nostre coneixement pot arribar a adquirir virtuts, en aquest cas no per l’experiència sinó a priori, amb l’ús de l’enteniment per poder donar definició al temps i a l’espai.

Diu què és una contradicció dir que l’espai mateix existeix en l’espai.
Un fet obvi, és que aquest existeix ja què és on es troben distribuïts tots els objectes però, com saber de la seva existència si pel mètode inductiu no és possible realitzar-lo?

Kant diu que el nostre coneixement està format per dos components, un basat en l’experiència, (aposteriori) i l’altre independentment d’ella (a priori), d’aquesta manera nosaltres podem adonar-nos de l’existència de les coses, en aquest cas, de l'espai i del temps mateix.

Kant els defineix com una forma a priori de l’experiència ja que no els podem captar mitjançant l’ús dels sentits i és per això que diu que el que és cert per a l’espai també ho és per al temps, d'aquesta manera podem deduïr-ne que, la experiència deriva d'aquestes dues condicions ja que la determinen i depenen totalment d'aquests. 

Diferència entre les categories de Kant i Aristòtil

Una categoria és una de les nocions més abstractes i generals per les quals les entitats són reconegudes, diferenciades i classificades. Mitjançant les categories, es pretén una classificació jeràrquica de les entitats del món.

Les deu categories d’Aristòtil:

Són aquelles que ens permeten distingir un subjecte o un altre. En certa manera representen un afinament de la percepció i de la descripció i, per això, pot augmentar o disminuir o augmentar la causa, i al mateix temps provocant, l'augment del nostre coneixement. Quan no podem distingir entre dos subjectes mitjançant les categories és molt probable que ens trobem davant el mateix subjecte.

1. Subjecte: Home, cavall… 

2. Quantitat: De 2 colzes, de 3 colzes… 

3. Qualitat: Blanco… 

4. Relació: Doble, meitat, major… 

5. Lloc: En el liceu, en a l'àgora… 

6. Temps: Ahir, a l'any passat… 

7. Situació: Jeure, estar assegut… 

8. Condició: Va calçat, va armat… 

9. Acció: Tallar, cremar… 

10. Passió: Ser tallat, ser cremat…

Categories de Kant:

Planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions.

Causa:  és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.

Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

Crítica de la raó pura

Tot el coneixement comença amb l’experiència.

En aquest fragment Kant ens diu que l’origen del coneixement s’origina a partir de l’experiència però no tot comença a partir d’aquesta.

El coneixement és un conjunt format per elements aposteriori i a priori.
Nosaltres captem impressions a través dels sentits que esdevindran la matèria del coneixement i els elements a priori esdevindran la forma d’aquest sent vàlid, necessari i universal. 

Així que la unió d’aquests dos elements ens permetrà captar la realitat on nosaltres interpretarem en la ment les impressions sensibles on li donarem forma usant el seny, aquesta síntesi d’empirisme més racionalisme és el que esdevindrà el criticisme kantià. 

Què és la Il•lustració?

La Il·lustració per Kant és la sortida de la minoria d’edat és a dir, com una fase de maduració personal on l’ésser humà és capaç de pensar per sí mateix sense dependre d’ algú altre, fet que explica posant com a exemple a una persona que vol fer dieta i la dietista que li diu què és el que ha de fer.

Aquest sentit de minoria d’edat no és físic sinó mental, ja que afirma que hi ha persones que viuen tota la seva vida estant en la minoria d’edat, per tant, ens em d’esforçar nosaltres mateixos per poder sortir-ne, encara que molts tenen por de realitzar aquest pas, ja que se senten insegurs de sí mateixos i és per això que són poques les persones que ho arriben a aconseguir.

Els éssers humans han de tenir llibertat d’expressió en qualsevol àmbit, encara que se’ls hi ordeni realitzar alguna tasca, aquests poden mostrar les seves opinions respecte a aquesta tant a favor, com en contra. 

Abstract- Anàlisi de la causalitat

Hume ens explica la seva visió de la relació causa-efecte amb l’exemple d’una bola de billar on una es troba quieta, sense moviment i una altra topa amb ella, movent-la cap a una direcció i d’aquí n’extreu un seguit de conclusions com que el moviment de la causa és anterior al moviment de l’efecte on el temps té un gran paper.

Repeteix aquest fet tres cops i observa una conjunció constant on tot objecte semblant a la causa produirà un efecte semblant.

Per conèixer aquests fets són necessaris els sentits ja que no podem conèixer la causa de manera a priori, sinó aposteriori, ja que si imaginem una bola en linea recta que toparà amb una altra és fruit de les impressions que em captat a través dels sentits sobre aquest fet i ens permetrà imaginar que ambdues boles toparan i que la segona es posarà en moviment.

El fet de que nosaltres no puguem conèixer el que succeirà en el futur ja que no tenim la certesa de que en un futur es produeixi el mateix fet, el porta cap a una visió un tant escèptica, ja que no podrem arribar mai a  conèixer la veritat, i el fet de que en un futur succeeixen coses semblants a les actuals és gràcies als costums i aquests no ens ofereixen coneixement; en definitiva que tot es redueix a probabilitat. 

La identitat personal

Aquest fragment pertany a Hume on realitza una crítica sobre l’ànima i al pensament de Descartes.

Diu que l’ànima és un conjunt de percepcions diferents comparant-les amb l’amor i l’odi, i que el pensament és l’essència (segons Descartes),  però Hume diu que això no té cap sentit perquè la ment no és on s’inhereixen les percepcions ja que no podem tenir la idea de cap tipus de substància perquè només podem tenir idees de les impressions, és a dir que només podem tenir coneixement d’allò què ve a través dels sentits, per tant no podem tenir idea de cap tipus de substància ni d’ànima perquè no les podem percebre, ja que només coneixem aquelles qualitats i percepcions particulars, per això diu que el pensament de Descartes és del tot ininteligible perquè la nostra ment només és un conjunt de d’idees provinents de percepcions particulars.

Comentari d'una frase de David Hume

Sigues un filòsof però enmig de tota la teva filosofia continua essent un home

Aquesta frase pertany a David Hume (empirista).

Ens vol dir que nosaltres podem filosofar sobre el que vulguem sempre i quan no oblidem la nostra existència, on nosaltres som éssers humans i no meres substàncies que l’enteniment percep.

Tampoc podem filosofar sobre coses que van més enllà de l’experiència, on només podem arribar a “conèixer-les” a través de la raó, ja que es tracta d’un tipus de filosofia difícil d’entendre on moltes no tenen massa sentit, com per exemple la metafísica, el jo, la idea de substància etc. 

Comentari Carta a Meneceu

Comparació Plató i Decart

Plató i Decart són filòsofs idealistes i racionalistes, ja que utilitzen la raó per arribar a diversos conceptes.

També coincideixen en que ambdós utilitzen el concepte de substància i què aquest és un compost de dues coses.

També donen més importància al món intel·ligible que al sensible i creuen en la immortalitat de l'ànima. 

Però Plató, el seu concepte d’idea, és un concepte extramental, un model, a diferència de Decart que creu que la idea de substància infinita és Déu, i aquest, és summament perfecte.

A partir del concepte d’idea podem parlar de dualisme, per Decart, el “Jo” seria la substancia pensant, i el cos la substància extensa, el que per Plató seria el món sensible, i el món intel·ligible serien les idees fruits totes d’una idea suprema la idea de bellesa.

Per a Plató aquesta unió és accidental i que en la mort de la vida corpòria la nostra ànima tornarà cap al món de les idees què és el lloc que li pertany degut a que el cos és una presó per a aquesta i la unió entre el jo i el cos és causat per la glàndula pineal que es troba en el nostre cervell.

El dubte metòdic, Decart

Títol:

Dualisme existent

Idees principals:

Aquest fragment pertany a la Meditació II de Decart, on explica  a través de la cera el concepte què té ell de la substància.

Comentari:

Decart ens parla de la cera què inicialment la percebem com una substància sòlida, amb forma, que la podem olorar, en definitiva, la podem captar a través dels sentits, però amb el temps aquesta pot passar a ser líquida i en conseqüència augmentar el seu volum, la olor canvia, i ja no veiem la cera com abans, almenys, a través dels sentits. Però això no vol dir que aquesta cera ja no sigui la mateixa, perquè segueix sent cera, però els sentits ens mostren una altra substància que no s’assembla en res a l’anterior, d’aquesta manera la defineix com una cosa extensa, flexible i mutable perquè ens la podem imaginar de moltes formes, tantes que ni tant sols ens ho podem imaginar, el que equivaldrien als modes, que serien les modificacions variables que aquesta pot patir.

Comparació:

Decart el podem comparar amb Plató ja que els dos són racionalistes i defineixen l’ésser humà amb teories dualistes.

Decart diu que l’ésser humà està compost per dues substàncies igual que Plató, però una és extensa (el cos) i l’altra és la pensant, fora la ment, és a dir extramental (equivaldria al jo), i Plató diu que l’ésser humà també és un compost per dues substàncies, una és la corporal, dins del món sensible i l’altra, que seria l’ànima,  pertany al món intel·ligible, és a dir, al món de les idees. 

Plató afirma que la unió d’aquestes dues substàncies és accidental i que en la mort de la vida corpòria, l’ànima és lliure (ja que el cos constituïa una presó per a aquesta) i retorna al seu origen, d’on provenia que, a diferència de Decart, la unió d’aquestes dues substàncies és deguda a la glàndula pineal situada dins el nostre cervell, però tant un com l’altre coincideixen en que aquesta unió és accidental. 

La irresoluble qüestió del mal

Es tracta d’un fragment extret de Confessions, VII, 5 de Sant Agustí on ens explica d’on pot provenir el mal.

Al principi ens explica que pensava que el mal era una substància corpòria i que posseïa una massa negra i deforme, aquesta els maniqueus, l’anomenaven terra, i es tractava d’una espècie d’esperit maligne.

Sant Agustí, al principi formava part de la secta maniqueista però creia que la millor explicació racional  era la de la existència d’un déu bo perquè Ell com què és summament bo, no podia crear cap mal, no com pensaven els maniqueus, la d’un maligne amb una realitat positiva.

Agustí creia que el Déu bo i el mal eren dues masses contràries però finites, la dolenta més petita i la bona més gran però les seves teories el conduïen a dir que el mal era una substància únicament corpòria  ja que no era capaç d’imaginar-se-la com un esperit i que no l’havia creada Déu sinó que havia sorgit d’aquesta substància, però que el seu origen es remota en Ell.

Així que finalment ens fa una reflexió sobre el perquè de la seva existència (del mal), si déu és summament bo i omnipotent, com va ser capaç de crear el mal en la seva creació, o potser va ser perquè té poder limitat i no era capaç de dominar-lo; que estigués fora de la seva voluntat.

Això ens porta a parlar de la llibertat, perquè Déu ens va crear a nosaltres de la millor manera que existeix, per tant, ens va donar la capacitat de pecar i de no pecar,per tant, sent lliures i d’aquesta manera, encara que l’home pequés, ens podia concedir la salvació si ens ho mereixem, i, d’aquesta manera, encara que existís el mal en nosaltres, Déu en podia extreure un gran bé a partir d’aquest.  

Comparació de les teories entre Sant Anselm de Canterbury i Sant Tomàs d’Aquino

Sant Anselm de Canterbury

Tots dos filòsofs utilitzen la raó per demostrar la existència de Déu com a principal mètode.

Però existeixen diferències entre ells, ja que Sant Anselm utilitza un simple argument que hauria de ser acceptat inclòs per aquells que no hi creuen en la seva existència, ja que defineix Déu com: “Allò més gran el qual no pot ser pensat”, com que tots pensem en Déu, necessàriament ha d’existir, però Tomàs d’Aquino va rebutjar aquesta afirmació ja que deia que no es pot demostrar la seva existència a partir d’una simple definició, ja que parteix de la seva essència però per a que fos vàlida hauríem de conèixer l’essència del subjecte al qual fa referència, i això és possible gràcies als preàmbuls de fe.

Ell va elaborar una distinció entre fe i raó, ja que hi ha veritats que només es poden revelar a través de la raó, com les coses naturals i n’hi ha d’altres que només amb la fe, com els articles de fe (dogmes), en canvi Anselm no en realitzava cap distinció.

La concordança entre fe i raó és possible gràcies a la filosofia; aquest punt de connexió entre raó i fe permet a Sant Anselm establir els preàmbuls de fe, un d’aquest seria la existència de Déu i es aquí on va establir 5 vies per demostrar la seva existència, es tracta de 5 vies racionals bastant aristotèliques, on diu què Déu és la primera causa del moviment, la primera eficient, també és la bondat i la veritat supremes, la perfecció; i és l’ésser més intel·ligent de tots.