El dubte metòdic, Decart

Títol:

Dualisme existent

Idees principals:

Aquest fragment pertany a la Meditació II de Decart, on explica  a través de la cera el concepte què té ell de la substància.

Comentari:

Decart ens parla de la cera què inicialment la percebem com una substància sòlida, amb forma, que la podem olorar, en definitiva, la podem captar a través dels sentits, però amb el temps aquesta pot passar a ser líquida i en conseqüència augmentar el seu volum, la olor canvia, i ja no veiem la cera com abans, almenys, a través dels sentits. Però això no vol dir que aquesta cera ja no sigui la mateixa, perquè segueix sent cera, però els sentits ens mostren una altra substància que no s’assembla en res a l’anterior, d’aquesta manera la defineix com una cosa extensa, flexible i mutable perquè ens la podem imaginar de moltes formes, tantes que ni tant sols ens ho podem imaginar, el que equivaldrien als modes, que serien les modificacions variables que aquesta pot patir.

Comparació:

Decart el podem comparar amb Plató ja que els dos són racionalistes i defineixen l’ésser humà amb teories dualistes.

Decart diu que l’ésser humà està compost per dues substàncies igual que Plató, però una és extensa (el cos) i l’altra és la pensant, fora la ment, és a dir extramental (equivaldria al jo), i Plató diu que l’ésser humà també és un compost per dues substàncies, una és la corporal, dins del món sensible i l’altra, que seria l’ànima,  pertany al món intel·ligible, és a dir, al món de les idees. 

Plató afirma que la unió d’aquestes dues substàncies és accidental i que en la mort de la vida corpòria, l’ànima és lliure (ja que el cos constituïa una presó per a aquesta) i retorna al seu origen, d’on provenia que, a diferència de Decart, la unió d’aquestes dues substàncies és deguda a la glàndula pineal situada dins el nostre cervell, però tant un com l’altre coincideixen en que aquesta unió és accidental.