Altre títol: Simplicitat i universalitat sensibles.
Aristòtil a través d’aquest fragment ens diu que existeix una ciència que estudia l’ésser com atal, amb els seus atributs, amb tot allò que necessita de la substància per existir, anomenada filosofia primera.
Aquesta ciència no es confon amb cap de les ciències particulars ja que aquestes estudien l’ésser des d’un punt de vista, no en la seva totalitat, com en el cas de les matemàtiques.
Com que investiguen els seus principis i les causes més elevades, és necessari que hi hagi una realitat en la que han de pertànyer aquestes i és la naturalesa, ja que tracta tots els punts de vista possibles i és l’única via que ens condueix cap al coneixement de la realitat.
En aquest fragment de la República, Plató ens diu com és el seu estat ideal, com seria per ell, la ciutat perfecte.
Aquesta està formada per la part coratjosa, plena de valor, i la part sabia, però la temprança no actuaria seguint aquests atributs, sinó que simplement s’estendria sobre tots ells i seria classificada ja sigui per la seva intel·ligència, el nombre de persones, riquesa o qualsevol altre factor i esdevindria l’acord entre el superior i l’inferior, sobre quin element hauria de governar a la ciutat i també a cada individu, és a dir, la temprança correspondria al poble de la ciutat, el valor, a l’exèrcit, els guerrers o guardians de la ciutat i la saviesa als governants, que correspondrien als filòsofs, aquets utilitzant la part racional, i els coratjosos la part irascible, ja que són dominats pels governants, és a dir, per la raó i la concupiscible, plena de desitjos pels plaers sensuals correspondria als artesans.
Per tant podríem definir la polis com un gran organisme, ja que està constituït per una sèrie de parts i té les mateixes necessitats morals i objectius com l’ésser humà. Per tant existeix una relació entre les parts de l’ànima, virtut i les classes socials.
Aquest text correspon a un fragment de la República de Plató i té com a protagonista només a Sòcrates.
Ens explica les diferents parts de l’ànima. Plató ens diu que només serà just allò que ens pertany, i allò que ens pertanys se’ns ensenya a través de l’educació, i com que sabem el que em de fer, realitzarem allò que ens pertany en cadascuna de les coses que hi ha en nosaltres.
Més endavant ens parla sobre les parts de l’ànima, la part irascible i concupiscible on el govern utilitzant la raó, ha de controlar-les.
Una, la part que només té un apetit desmesurat pels plaers sensuals (concupiscible), i l’altre, la més moderada, la més bella, més fàcil de dominar (part irascible), per això ens diu que és aliada i súbdita del govern.
La part concupiscible és la que més s’ha de vigilar per evitar que agafi poder i intenti esclavitzar i governar allò que no li correspon, és a dir, que intenti posar-se per sobre de la raó, aquesta part, tendeix cap a la matèria, cap al món sensible, mentre que l’altre, la part irascible, tendeix al món intel·ligible.
En aquest text ens explica la teoria del coneixement de Plató.
Diu que un filòsof és aquell que és capaç de contemplar la veritat, les idees de les coses, el saber, el que viu despert ja que pot veure la essència de la bellesa, i contemplar-la a través dels objectes que es manifesten a partir d’aquesta, i tal com ens diu Plató, aquests serien les persones que coneixen el saber i , de la resta, els que només realitzen meres opinions que son les persones que es queden contemplant els colors, les figures materials etc. ja que són simples ignorants que no coneixen la vertadera bellesa de la naturalesa i que, per tant, romanen dormits sense tenir el vertader coneixement observant només l’aparença de les coses sense anar més enllà; la ciència, el saber, no es pot reduir a les sensacions.
Per tant, Plató desitja contemplar la veritat i per accedir a aquesta cal un esforç, i és una tasca complexa perquè la majoria dels humans estan en una carpa perpètua, ja que estan pendents dels sentits i no de la raó, és a dir, només aprecien el món sensible, i per tant, no poden accedir a la veritat. Només viuen a la superfície i no viuen en la profunditat.
Les idees no tenen flux, les aparences sí.
Aquests fragments del mite de la caverna ens expliquen que hi ha unes persones lligades amb una corda de cap i peus i que gràcies a les cadenes no poden girar el cap i mirar cap enrere. L’única cosa q veuen al llarg de la seva vida son les projeccions d’ombres de les persones que passen pel darrere seu transportant objectes i de com es van relacionant entre elles, ja que algunes es separen i altres van seguint el seu camí gràcies al foc que els fa claror situat al darrere seu i a una certa alçada.
Plató diu que nosaltres ens assemblem a ells ja que el que nosaltres veiem, el món sensible, que només el captem a través dels sentits, son només simples projeccions de la realitat, una realitat intel·ligible, però que una vegada coneguda és la causa de totes les coses, per exemple la idea de bellesa, que en el món sensible reprodueix llum i l’astre que la produeix, i en el món intel·ligible, és la única que produeix la veritat, ja que nosaltres l’únic que veiem son les representacions d’aquesta, ja que tothom coneix el concepte de bellesa, però per a cadascú li pot semblar més bella una cosa que una altra, però el concepte és el que no varia, la idea. Podríem dir que la idea seria el model a seguir i tota la resta serien només possibles models de la qual es volen a aproximar. La idea, per tant, és immutable perquè no canvia, és eterna ja que no morirà mai, universal perquè és vàlida per a tothom, i també necessària ja que tots necessitem d’aquesta per poder entendre la realitat, perquè sense una idea, sense un model, no hi ha món sensible ja que aquest, és si més no, una representació d’aquest paradigma i l’única via per poder conèixer-la és a través de la raó.
El descobriment d’una realitat que es desenvolupa per si mateixa i que té unes lleis i ritmes propis, així com el canvi de les estacions o els batecs del nostre cor.
Llei:
S’oposa una mica a la naturalesa ja que aquesta determina la nostra realitat però la llei es un producte de les convencions humanes, que depenen de l’opinió dels mortals, i es deu a principis regits per una manera humana d’intentar trobar l’equilibri i harmonia, com és el cas de la justícia.
Tècnica:
És l’art de modificar o produir alguna cosa real. Ja que a part dels éssers de la naturalesa se n’han creat altres de nous a partir de les nostres necessitats, com els vaixells, per poder desplassar-nos millor o la creació de la flecha i d’aquesta manera compensar la nostra insuficiència que tenim amb la naturalesa i que aquest objectes creats, les seves lleis, estan sotmeses a la voluntat dels seus creadors.
Ciutat:
És un espai abstracte com una xarxa on interactuem tots i vivim en harmonia, en convivència ja que no podem viure “separats” de la ciutat encara que tinguem la força individual i personalitat.
Llenguatge, raó, pensament:
El més característic d’aquest període es la comunicació. El logos es una realitat peculiar ja que la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, sinó què és una realitat inaprehensible, ja que el sentim però no el veiem i el seu ésser és un ésser ideal, encara que tingui un fonament real com pot ser la boca, es forma i es consolida en el fons de la nostra interioritat, on diríem ara, a la nostra consciència persona, que aquest és el que constitueix i determina l’ésser humà.
També que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula ja que gràcies a ella amb el poder del logos podem posar en joc tot el que nosaltres vulguem, podem ocultar la veracitat o falsedat de tot allò que diem, per tant, tot ha d’estar justificat pel dir.
Educació:
Plantegen l’educació basant-se en les tradicions, ja que s’havien constituït en l’element dominant d’aquesta i així anava passant de generació en generació, amb uns valors establerts.
Per uns nova educació parteix de la crítica d’aquests valors que es trobaven en les paraules, aquestes són l’únic vehicle que permet aproximar-se a cada individu.
Veritat:
té les mateixes estructures que el llenguatge, també té a veure amb allò que afirmem o neguem i depèn de la proposició, per tant, té un to ambigu. Aquesta sempre es manifesta de la forma en que nosaltres la utilitzem, i sempre ha de ser argumentada i aprovada, per tant la veritat es converteix en una tasca humana.
En aquest fragment de Parmènides ens explica el concepte què té ell sobre l’arkhé.
Diu que només hi ha una cosa possible, i que aquesta és la existència de l’ésser. Aquest és inengendrat, és a dir, que no ha nascut, per tant, sempre ha existit i existirà (etern), també és immòbil ja que el moviment, la pluralitat només son conceptes dels mortals, són meres opinions i aquestes són només simples aparences i també diu que: “[...] i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu.”, per tant, també és homogeni i present continu, ja que no té passat però tampoc futur, no existeix la concepció del temps.
I finalment defensa també que del no-res no pot sorgir alguna cosa, ja que no tindria sentit i per aquest motiu també, és necessari que sempre hagi existit des de els principis dels temps.
Heràclitens vol dir que tot està relacionat en sí mateix, i que per obtenir l’equilibri de la natura, han de tenir lloc un seguit de desequilibris, tal com diu: “Tensa cap endarrere, com en l’arc i la lira”, ja que l’arc es tensa cap endarrere i a continuació tira cap endavant, és a dir, que per a que hi hagi alguna cosa, per a que existeixi alguna cosa ha de d’existir el seu contrari, com el dia i la nit, o la vida i la mort, igual que Anaximandre en al seva teoria de l’àpeiron, que també defensava aquesta concepció de la lluita de contraris, però que dins d’aquest caos intervenia la justícia que hi posava fi tornant a restablir l’orde i l’equilibri, el món sense límits.
Heràclit també deia que si som capaços d’escoltar el logos, podrem observar que tot es redueix en una única cosa, la natura y que aquesta no es uniforme si no que està sotmesa a constants canvis i que nosaltres encara que siguem conscients de la seva existència, no som capaços d’entendre-la: “Els homes desconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans d’escoltar-la com després d’haver-la escoltat”.
I només els filòsofs són capaços d’arribar a comprendre-la ja que les persones normals no tenen consciencia dels seus actes y no es donen compte del que succeeix al seu voltant: “Els altres homes ignoren el que fan desperts, de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen”.
Aquest fragment d’Anaximandre ens explica que l’origen de totes les coses existents és el que ell anomena, ápeiron i que també és la causa de naixement i de destrucció, per tant, sorgeix una lluita de contraris, com el dia i la nit.
D’aquesta lluita neix el conflicte dins el cosmos, i és la justícia l’encarregada de posar fi a aquest conflicte, de manera que torna a l’ápeiron, un món il·limitat i “etern”, aquest, igual que Tales, coincidien que d’allà on neixen les coses, és el principi, per a Tales era l’aigua, i per a Anaximandre, l’ápeiron.
El descobriment d’una realitat que es desenvolupa per si mateixa i que té unes lleis i ritmes propis, així com el canvi de les estacions o els batecs del nostre cor.
Llei:
S’oposa una mica a la naturalesa ja que aquesta determina la nostra realitat però la llei es un producte de les convencions humanes, que depenen de l’opinió dels mortals, i es deu a principis regits per una manera humana d’intentar trobar l’equilibri i harmonia, com és el cas de la justícia.
Tècnica:
És l’art de modificar o produir alguna cosa real. Ja que a part dels éssers de la naturalesa se n’han creat altres de nous a partir de les nostres necessitats, com els vaixells, per poder desplassar-nos millor o la creació de la flecha i d’aquesta manera compensar la nostra insuficiència que tenim amb la naturalesa i que aquest objectes creats, les seves lleis, estan sotmeses a la voluntat dels seus creadors.
Ciutat:
És un espai abstracte com una xarxa on interactuem tots i vivim en harmonia, en convivència ja que no podem viure “separats” de la ciutat encara que tinguem la força individual i personalitat.
Llenguatge, raó, pensament:
El més característic d’aquest període es la comunicació. El logos es una realitat peculiar ja que la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, sinó què és una realitat inaprehensible, ja que el sentim però no el veiem i el seu ésser és un ésser ideal, encara que tingui un fonament real com pot ser la boca, es forma i es consolida en el fons de la nostra interioritat, on diríem ara, a la nostra consciència persona, que aquest és el que constitueix i determina l’ésser humà.
També que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula ja que gràcies a ella amb el poder del logos podem posar en joc tot el que nosaltres vulguem, podem ocultar la veracitat o falsedat de tot allò que diem, per tant, tot ha d’estar justificat pel dir.
Educació:
Plantegen l’educació basant-se en les tradicions, ja que s’havien constituït en l’element dominant d’aquesta i així anava passant de generació en generació, amb uns valors establerts.
Per uns nova educació parteix de la crítica d’aquests valors que es trobaven en les paraules, aquestes són l’únic vehicle que permet aproximar-se a cada individu.
Veritat:
té les mateixes estructures que el llenguatge, també té a veure amb allò que afirmem o neguem i depèn de la proposició, per tant, té un to ambigu. Aquesta sempre es manifesta de la forma en que nosaltres la utilitzem, i sempre ha de ser argumentada i aprovada, per tant la veritat es converteix en una tasca humana.
DILEMA 1: 1.- Es correcte mentir per protegir algú? Depèn del cas que sigui. 2.- Què és abans: protegir a un fill per que no pateixi? O que un fill no comenti una injustícia encara pateix? Que cometi la injustícia i que pateixi ja que d’aquesta manera aprèn dels seus actes. 3.-El fi “aprovar” justifica tots els mitjans?
No perquè ha d’aprovar quan toqui, no quan ell vulgui. 4.-La intenció de la mare d'en Lluís és bona? Sí, però no és el més correcte. 5.-Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem siguin perjudicials? I a la inversa? Sí ja que podem fer alguna cosa amb boja intenció i que d’aquesta sorgeixi algo perjudicial, i a la inversa també. 6.-Quines conseqüències pot tenir per a al personalitat d'en Lluís adquirir aquest costum? Inseguretat a la hora de prendre decisions, no seguir unes normes establertes, i ser un noi problemàtic ja que sempre farà el que vol. 7.-Quines conseqüències pot tenir per a en Lluís que la mare el protegeix sempre? Que dependrà dels altres i es tornarà una persona dèbil. 8.-És comparable la conducta de en Lluís a “copiar en els exàmens” ? Justifica la resposta i pensa si seria més greu o més lleu. Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes.
Les dues estan malament però si hem d’escollir, diria que aprovar amb trampes és millor que suspendre amb trampes ja que almenys obtens alguna cosa positiva, de l’altre manera, no. 9.- Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria? Seria un caos ja que cap seguiria unes pautes de conducta i tampoc es podria conviure.
DILEMA 2: 1. L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat? Per què ? No perquè ell el seu món és la família. . 2.Tenim obligacions amb les generacions futures?
Sí ja que de nosaltres depèn les seves condicions de vida, tot el que fem es veurà repercutit en el futur. 3. Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? No perquè sinó no podrien viure després. 4. Com es pot resoldre el conflicte entre el dret dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els "pulmons" de la Terra? Reduint l’explotació, reciclant, plantar arbres etc. 5. De quin són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus? De tothom 6. Què hi diria un utilitarista? Que deixés la feina ja que perjudicaria a moltísima gent.
Diu que per aconseguir la felicitat es basa en l’autorealització de l’home, en nosaltres mateixos.
Per exemple en un flautista o escultor el que és bo i el bé es basa bàsicament en la seva funció, per tant per trobar la felicitat de l’home haurem de trobar la nostra funció.
Explica que per aconseguir la felicitat és bàsicament trobar el plaer i evitar l’absència de dolor.
Aquest text ens parla d’una llibertat d’autosuficiència.
SegonsEpictet per arribar a assolir la felicitat es basa en la llibertat interior que ens ve donada per naturalesa lliures, com per exemple l’opinió o l’elecció que es de cadascú però en canvi, els càrrecs o la riquesa son factors externs, aliens a nosaltres. Si només ens fixem en el que és nostre ignorant tots els factors externs, segons Epictet arribaríem a assolir la felicitat perquè no hi hauria ningú que ens obligués a fer alguna altra cosa ni impedir-nos res, del contrari si pensem que el que es nostre són els factors externs, ens veurem frustrats i infeliços ja que ens poden privar del que creiem que es nostre i perdre-ho.
Temperament:conjunt de sentiments i passions que resulten dificils de modificar (innats). Virtud:hàbit de comportament que ens predisposa a obrar bé. Amoral:persona que actua automàticament i no és amo dels seus actes Consciència moral: poder separar el bé del que esta malament. Responsabilitat:capacitat de respondre dels meus actes, ser amo d'aquests. Llibertat externa:ningú ens impedeix traslladar-nos i actuar de la manera que ens sembli oportuna dins del que és permès per les lleis i els costums del propi país(manca de cohesió externa). Lliure albir:llibertat interna (llibertat de voler una cosa o una altra). Condicionament:no és té la llibertat absoluta i total. Destí:llei de l'univers segons la qual tot succeeix fatalment. Principi de causalitat:tot efecte ve donat per una causa, tota causa té un efecte. Reflex condicionat:actes que anomenem lliures que en realitat son aquest tipus de reflexos però molt elaborats. Determinisme genètic:tipus de determinisme que explica que el nostre codi genètic determina tot el que som. Autonomia moral:el comportament es regeix per les lleis que cadascú es dona a si mateix. Nivell preconvencional:la persona té per just el que satisfà els seus interessos. Nivell convencional:considerar just allò que concorda amb la societat. Nivell postconvenional:les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals, es decanten per aquests. Estoïcisme:doctrina que defensa una llei que regeix l'univers i la impertorbabilitat de l'ànima.
Do you ever feel like a plastic bag
Drifting throught the wind
Wanting to start again
Do you ever feel, feel so paper thin
Like a house of cards
One blow from caving in
Do you ever feel already buried deep
Six feet under scream
But no one seems to hear a thing
Do you know that there's still a chance for you
Cause there's a spark in you
You just gotta ignite the light
And let it shine
Just own the night
Like the Fourth of July
Cause baby you're a firework
Come on show 'em what you're worth
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
As you shoot across the sky-y-y
Baby you're a firework
Come on let your colors burst
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
You're gunna leave 'em fallin' down-own-own
You don't have to feel like a waste of space
You're original, cannot be replaced
If you only knew what the future holds
After a hurricane comes a rainbow
Maybe you're reason why all the doors are closed
So you could open one that leads you to the perfect road
Like a lightning bolt, your heart will blow
And when it's time, you'll know
You just gotta ignite the light
And let it shine
Just own the night
Like the Fourth of July
Cause baby you're a firework
Come on show 'em what you're worth
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
As you shoot across the sky-y-y
Baby you're a firework
Come on let your colors burst
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
You're gonna leave 'em all in awe-awe-awe"
Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
It's always been inside of you, you, you
And now it's time to let it through
Cause baby you're a firework
Come on show 'em what your worth
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
As you shoot across the sky-y-y
Baby you're a firework
Come on slet your colors burst
Make 'em go "Oh, oh, oh!"
You're gonna leave 'em all in awe-awe-awe
Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
(Traducció)
¿Alguna vez te has sentido como una bolsa de plástico
Que vuela a la deriva del viento
Con deseos de empezar de nuevo?
¿Alguna vez te has sentido como una delgada hoja de papel
O como un castillo de naipes
A punto de caer de sólo un soplido?
Alguna vez te has sentido enterrada?
A 6 pies bajo tierra dando gritos pero que al parecer
Nadie escucha una palabra de lo que dices
¿Sabes que todavía tienes una oportunidad?
Porque hay una chispa en tu interior
Sólo debes encender la luz y dejar que brille
Que es sólo tuya, como la noche del 4 de Julio
Porque cariño, eres un fuego artificial
Vamos, demuéstrales cuanto vales
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Mientras vas cruzando el cielo-o-o.
Cariño, tú eres un fuego artificial
Vamos, deja que tus colores estallen
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Vas a hacer que se rindan-dan-dan ante tí
No tienes que sentirte como una basura del espacio
Tú eres original, no puedes ser remplazado
Si sólo supieras lo que te depara el futuro
Después de la tormenta llega el arco iris
Tal vez tu eres la razón por la que las puertas no se abren
Así que podrías abrir una que te lleve por el camino perfecto
Como un rayo, Tu corazón explotará de añegria
Y cuando llegue el momento, te darás cuenta
Sólo debes encender la luz y dejar que brille
Que es sólo tuya, como la noche del 4 de Julio
Porque cariño, eres un fuego artificial
Vamos, demuéstrales cuanto vales
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Mientras vas cruzando el cielo-o-o.
Cariño, tú eres un fuego artificial
Vamos, deja que tus colores estallen
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Vas a hacer que se rindan-dan-dan ante tí
Boom, boom, boom
Incluso mucho más brillante que la luna
Siempre estuvo en tu interior
Y ahora es hora de dejarlo fluir-ir-ir
Porque cariño, eres un fuego artificial
Vamos, demuéstrales cuanto vales
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Mientras vas cruzando el cielo-o-o.
Cariño, tú eres un fuego artificial
Vamos, deja que tus colores estallen
Haz que caminen diciendo "Oh, oh, oh"
Vas a hacer que se rindan-dan-dan ante tí
Boom, boom, boom
Incluso mucho más brillante que la luna
Boom, boom, boom
Incluso mucho más brillante que la luna.
Significat:
Parla de la llibertat interior, encara que ens sentim sense forces, que estem sols, nosaltres som éssers únics i valuosos. Em de treure el millor de nosaltres i no ens em de deixar influenciar pels altres.
Es tracta d'un fragment de Sèneca: De la vida bienaventurada.
Per ell, viure amb la natura és viure feliç. Em de viure sense por, amb seguretat en nosaltres mateixos, tan física com mentalment parlant. No ens hem de deixar influenciar per les coses estranyes, a lo desconegut. Només ens em de preocupar de nosaltres mateixos ja que si tenim seguretat i confiança; sent conscients de que la vida no sempre ens dóna el que nosaltres desitgem, ja que de vegades podem tenir sort en alguna cosa, però d’altres no.
I el mateix en que tampoc no podem canviar els factors externs, tot el que ens envolta, però sí que podem canviar nosaltres mateixos, ja que som amos de la nostra pròpia vida.
Informació:
(Còrdova, h. 4-Roma, 65) Filòsof hispano-romanà. Va pertànyer a una família acomodada de la província Bètica de l'Imperi Romà. El seu pare va ser un retòric de prestigi, l'habilitat dialèctica del qual va ser molt apreciada després pels escolàstics, i va cuidar que l'educació del seu fill a Roma inclogués una sòlida formació en les arts retòriques, però Sèneca es va sentir igualment atret per la filosofia, rebent ensenyaments de diversos mestres que ho van iniciar en les diverses modalitats de la doctrina estoica en aquells dies popular a Roma. Va emprendre una carrera política, es va distingir com a advocat i va ser nomenat questor.
El to moral de Sèneca està carregat d'accents religiosos que ho aproximen al teisme i van portar a pensar en la possibilitat que fos cristià, circumstància que va tractar de provar-se a través d'una suposada correspondència amb sant Pablo, que va resultar ser apòcrifa.
En els seus escrits sobre ciències naturals va tractar, en particular, dels terratrèmols i la seva relació amb els volcans; encara que, en general, va recollir les opinions dels antics sobre diversos temes, va afegir algunes reflexions personals interessants, com el vaticini d'una futura explicació dels estels com a veritables cossos celestes.
Va ser també autor de nou peces dramàtiques, inspirades en models grecs clàssics i que són, de fet, estudis de les tensions emocionals al fet que es veuen sotmesos els personatges, destinades a ser llegides més que representades; va escriure així mateix una magistral i mordaç sàtira de l'emperador Claudio.
Monisme materialista: Teoria que només admet una realitat amb un caràcter material. Fisicalisme: Teoria materialista que afirma que les activitats mentals són simples processos fisicoquímics o neurofisiològics. Dualisme Platònic: Teoria creada per Plató en la que diu que l'ànima és immortal i immaterial, i cos és la part material i mortal, i que la seva unió és un simple error. Hilemorfisme: La matèria no pot existir sense la forma; el cos és la base material i l’ànima la forma substancial. Dualisme interaccionista: tesis defensada per John.C.Eccles. La ment i cervell són dues realitats diferents en que interactua el que és físic amb el que és mental tot passant per l’escorça cerebral. El cos està limitat per les lleis mecàniques de la natura, l’ànima és lliure.
Interaccionisme emergentista: Karl Popper afirma l’existència d’actes mentals, per tant, s’apropa al dualisme, però també afirma que la ment es un producte evolutiu del cervell, per tant també s’apropa al monisme. Segons ell existeixen tres mons: 1) Físic, 2) Mental 3)Cultura Raó pràctica: Utilitza la raó en l’àmbit de llibertat per assolir la felicitat. Racivitalisme: Defensada per José Ortega y Gaset, element constitutiu de la vida que es desenvolupa històricament. Raó instrumental: Té l’objectiu d’aconseguir l’eficàcia. Acció comunicativa: Té com a objectiu arribar al consens i a la entesa i no a l’èxit. Persona(Boeci): Substància individual de naturalesa racional. Existència encarnal: Les persones existim per que estem dotades d'interioritat que ens permet sortir de nosaltres mateixos i obrir-nos a les altres coses.
Sí perquè la societat actual en que vivim ens està privant de la nostra autonomia fent que cada vegada siguem més dependents i ens sotmetem a la rutina diària, en aquest sentit ens assemblem a un robot ja que aquests sempre realitzen unes activitats rutinàries, no poden fer res que no se’ls hi hagi programat per que puguin fer-ho, a diferència de nosaltres, que conscients ens adonem del que fem al moment i per tant, podem canviar-ho ja que nosaltres no estem programats.
Un altre punt a destacar pel que fa referència a la estructura, nosaltres tenim alguna que altra semblança amb un robot. Aquest està format per matèria que hem creat nosaltres i nosaltres també estem fets de matèria, nosaltres som unitats estructurals molt complexes.
En els textos Huntington se’ns vol informar sobre les anomenades civilitzacions emergents, que estan ressorgint culturalment com la asiàtica o la islàmica, gràcies al seu creixement demogràfic i econòmic.
Aquest fet podria provocar, en un futur, que les civilitzacions actuals competissin entre elles per tal d’imposar-se l’una sobre l’altre provocant greus conflictes socials.
Per tal d’evitar-ho ens em de fixar en els punts en comú, acceptant i respectant les cultures alienes a la pròpia. Així evitaríem, per exemple, que els musulmans volguessin imposar tota la seva religió sobre les altres i evitar una guerra.
En conclusió l’ideal és trobar els atributs comuns entre totes les civilitzacions.
El nacionalisme és una ideologia i un moviment social i polític que va sorgir juntament amb el concepte de nació propi de l'Edat Contemporània en les circumstàncies històriques de l'Era de les Revolucions des de finals del segle XVIII. Com a ideologia, el nacionalisme posa a una determinada nació com l'únic referent identitari, dins d'una comunitat política; i part de dos principis bàsics pel que fa a la relació entre la nació i l'estat:
·El principi de la sobirania nacional: que mantindria que la nació és l'única base legítima per a l'estat.
·El principi de nacionalitat: que mantindria que cada nació ha de formar el seu propi estat, i que les fronteres de l'estat haurien de coincidir amb les de la nació.
Un exemple podria ser un poble pot tenir un sentiment fortament arrelat amb la seva cultura (llengua, costums...) aspirant a tenir el seu propi Estat, produint un gran sentiment patriòtic. Aquest fet podria originar que altres dels seus ciutadans volguessin justament el contrari perquè podrien aspirar a la lliure circulació de béns i serveis sense cap dificultat, obtenint una moneda única per a aquell conjunt, però també un dels desavantatges és que perdria en part la seva identitat ja que formaria part d’un tot.
Per aquest motiu el sentiment patriòtic va davant la raó ja que si ens sentim agraïts en ell, ja no és la raó sinó un sentiment el que preval·leix.
Tribus Urbanes:Les formen joves que es reuneixen al voltant d'un ídol o líder i adquireixen un codi d’expressions culturals que els diferència dels altres. Civilització:Procedeix del terme llatí cívic(ciutadà). És la síntesi dels trets més generals d'un conjunt de cultures que tenen relació entre elles. Etnocentrisme: Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, convertida en la mesura de valorar els altres. Xenfòbia:Odi als estrangers. Racisme:Creure que hi ha races superiors i inferiors. Aporofòbia:Rebuig i menyspreu envers als pobres. Paràlisis cultural: Provocada per la defensa d'una visió estàtica de les cultures. Afirma que el més important és conservar les tradicions. Interculturalisme:Parteix del respecte a les altres cultures. Propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d'igualtat. Proposa aprendre a conviure i entén que la diversitat és una font de riquesa. Relativisme cultural:Proposa analitzar les cultures des dels seus propis valors i no d'una cultura aliena. Els grups socials alternatius:Intenten trobar un sentit a l'existència per diferents mitjans, com una sortida del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades... i rebutjar el materialisme social.
L’ésser humà segons Aristòtil és sociable per naturalesa, i també és l’únic que pot viure en societat perquè és l’únic que pot distingir el bé del mal, la justícia de la injustícia etc, i que per tant som els únics que podem arribar a obtenir la felicitat que la nostra naturalesa ens exigeix, no podem prescindir viure en societat.
A diferència d’Aristòtil, Hobbes i Rousseau defensen que l’ésser humà no es sociable per naturalesa sinó que aquest ha realitzat un pacte per poder conviure d’entre els seus. El primer diu que l’ésser humà és malvat mogut per l’egoïsme propi estant en una lluita permanent amb els altres i per poder sortir d’aquesta situació lamentable els humans han d’escollir a algú d’entre els seus que els pugui guiar cap a la pau mitjançant unes lleis escollides per l’elegit. Rousseau, a diferència de Hobbes, diu que l’ésser és bo i no malvat però que la convivència amb els altres amb l’aparició de la propietat privada i l’egoïsme propi fan que es torni malvat estant en societat i que, per evitar-ho, han de posar-se d’acord entre tots per poder trobar el bé comú sotingut per l’anomenada “voluntat general”.
Opino que l’ésser humà és sociable per naturalesa, ja que només en néixer comencem a comunicar-nos amb els nostres pares per tal de que aquests ens puguin ensenyar alguna cosa, per tant, per una part estic d’acord amb Aristòtil, però per una altra banda també hi estic amb Hobbes ja que l’ésser humà és malvat, és egoïsta per si sol, i també agressiu; l’instin de supervivència, però també som bons, com afirma Rousseau de la mateixa manera que també estic a favor en com trobar la solució, la pau per tots nosaltres, per trobar el bé comú sense que hi hagin conflictes ja que si la posem únicament en una persona hi haurà moltes que no opinaran el mateix com afirma Hobbes.
Per tant les tres teories tenen sentit però totes fallen en alguna cosa, de manera que cap teoria acaba sent viable per poder afirmar-la per complet ja que la vertadera solució pot ser la reflexió de les tres juntes.
El text fa un breu resum sobre el concepte de l’individualisme possessiu:
Els humans ens caracteritzem perquè som independents de la resta, per tant som lliures de voler dependre o no de la voluntat dels altres.Aquest tipus de llibertat vol dir que nosaltres som lliures en escollir amb qui volem estar, que la elecció és lliure, per tant nosaltres establim les nostres relacions per voluntat pròpia.
El concepte d’individu en els éssers humans fa referència a algú únic i irrepetible. Una persona no depèn dels altres, només d’ella mateixa, i en conseqüència no té cap deute amb la societat.
La paraula societat la podríem definir com un conjunt d’individus propietaris d’ells mateixos que es relacionen entre ells intercanviant béns i serveis, per això podem deduir que l’individu pot cedir la seva capacitat per treballar i així donar origen a una societat basada bàsicament en les relacions mercantils.
Prejudici:Judicis previs que hem adquirit per educació,cultura,socialització...
Ignorància:Desconeixement sobre una cosa determinada.
Autoritat:Algú se li concedeix el crèdit pel coneixement que té en la matèria i s'accepta com a cert alló que diu.
Coherència lògica:Contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema.
Utilitat:Un enunciat serà cert quan sigui útil.
Adequació:Concepte o element que té relació amb la correspondència a l'hora de definir la veritat.
Consens:Acord entre una comunitat d'interlocutors.
Contingència:Allò que és però que pot no haber estat mai.
Necessitat:Alguna cosa absolutament real, coses que existèixen i no poden no existir ni ser d'una altra manera.
Món 2(Popper):Món psíquic el d'aquelles coses que es capten pels sentits, estats mentals.
Realitat Virtual:Normalment es mostra el que volen veure els demès i no les coses tal i com són.
Principi de verificació: Diu que únicament un enunciat serà científic si es pot verificar.
Falsacionisme:No s'obtenen conclusions universals a partir d'enunciats singulars, sinó que de la falsedat d'enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d'enunciats universals.
Paradigma:Concepcions diverses del món en el que vivim per una comunitat científica.
Revolució científica:Període de canvi radical d'un paradigma a un altre.
Anarquisme metodològic:Defensat perPaul Feyerabend.No hi ha cap mètode vàlid per a la ciència, per tant tot val.
Altre títol: Simplicitat i universalitat sensibles.
