Comentari Carta a Meneceu

Comparació Plató i Decart

Plató i Decart són filòsofs idealistes i racionalistes, ja que utilitzen la raó per arribar a diversos conceptes.

També coincideixen en que ambdós utilitzen el concepte de substància i què aquest és un compost de dues coses.

També donen més importància al món intel·ligible que al sensible i creuen en la immortalitat de l'ànima. 

Però Plató, el seu concepte d’idea, és un concepte extramental, un model, a diferència de Decart que creu que la idea de substància infinita és Déu, i aquest, és summament perfecte.

A partir del concepte d’idea podem parlar de dualisme, per Decart, el “Jo” seria la substancia pensant, i el cos la substància extensa, el que per Plató seria el món sensible, i el món intel·ligible serien les idees fruits totes d’una idea suprema la idea de bellesa.

Per a Plató aquesta unió és accidental i que en la mort de la vida corpòria la nostra ànima tornarà cap al món de les idees què és el lloc que li pertany degut a que el cos és una presó per a aquesta i la unió entre el jo i el cos és causat per la glàndula pineal que es troba en el nostre cervell.

El dubte metòdic, Decart

Títol:

Dualisme existent

Idees principals:

Aquest fragment pertany a la Meditació II de Decart, on explica  a través de la cera el concepte què té ell de la substància.

Comentari:

Decart ens parla de la cera què inicialment la percebem com una substància sòlida, amb forma, que la podem olorar, en definitiva, la podem captar a través dels sentits, però amb el temps aquesta pot passar a ser líquida i en conseqüència augmentar el seu volum, la olor canvia, i ja no veiem la cera com abans, almenys, a través dels sentits. Però això no vol dir que aquesta cera ja no sigui la mateixa, perquè segueix sent cera, però els sentits ens mostren una altra substància que no s’assembla en res a l’anterior, d’aquesta manera la defineix com una cosa extensa, flexible i mutable perquè ens la podem imaginar de moltes formes, tantes que ni tant sols ens ho podem imaginar, el que equivaldrien als modes, que serien les modificacions variables que aquesta pot patir.

Comparació:

Decart el podem comparar amb Plató ja que els dos són racionalistes i defineixen l’ésser humà amb teories dualistes.

Decart diu que l’ésser humà està compost per dues substàncies igual que Plató, però una és extensa (el cos) i l’altra és la pensant, fora la ment, és a dir extramental (equivaldria al jo), i Plató diu que l’ésser humà també és un compost per dues substàncies, una és la corporal, dins del món sensible i l’altra, que seria l’ànima,  pertany al món intel·ligible, és a dir, al món de les idees. 

Plató afirma que la unió d’aquestes dues substàncies és accidental i que en la mort de la vida corpòria, l’ànima és lliure (ja que el cos constituïa una presó per a aquesta) i retorna al seu origen, d’on provenia que, a diferència de Decart, la unió d’aquestes dues substàncies és deguda a la glàndula pineal situada dins el nostre cervell, però tant un com l’altre coincideixen en que aquesta unió és accidental. 

La irresoluble qüestió del mal

Es tracta d’un fragment extret de Confessions, VII, 5 de Sant Agustí on ens explica d’on pot provenir el mal.

Al principi ens explica que pensava que el mal era una substància corpòria i que posseïa una massa negra i deforme, aquesta els maniqueus, l’anomenaven terra, i es tractava d’una espècie d’esperit maligne.

Sant Agustí, al principi formava part de la secta maniqueista però creia que la millor explicació racional  era la de la existència d’un déu bo perquè Ell com què és summament bo, no podia crear cap mal, no com pensaven els maniqueus, la d’un maligne amb una realitat positiva.

Agustí creia que el Déu bo i el mal eren dues masses contràries però finites, la dolenta més petita i la bona més gran però les seves teories el conduïen a dir que el mal era una substància únicament corpòria  ja que no era capaç d’imaginar-se-la com un esperit i que no l’havia creada Déu sinó que havia sorgit d’aquesta substància, però que el seu origen es remota en Ell.

Així que finalment ens fa una reflexió sobre el perquè de la seva existència (del mal), si déu és summament bo i omnipotent, com va ser capaç de crear el mal en la seva creació, o potser va ser perquè té poder limitat i no era capaç de dominar-lo; que estigués fora de la seva voluntat.

Això ens porta a parlar de la llibertat, perquè Déu ens va crear a nosaltres de la millor manera que existeix, per tant, ens va donar la capacitat de pecar i de no pecar,per tant, sent lliures i d’aquesta manera, encara que l’home pequés, ens podia concedir la salvació si ens ho mereixem, i, d’aquesta manera, encara que existís el mal en nosaltres, Déu en podia extreure un gran bé a partir d’aquest.  

Comparació de les teories entre Sant Anselm de Canterbury i Sant Tomàs d’Aquino

Sant Anselm de Canterbury

Tots dos filòsofs utilitzen la raó per demostrar la existència de Déu com a principal mètode.

Però existeixen diferències entre ells, ja que Sant Anselm utilitza un simple argument que hauria de ser acceptat inclòs per aquells que no hi creuen en la seva existència, ja que defineix Déu com: “Allò més gran el qual no pot ser pensat”, com que tots pensem en Déu, necessàriament ha d’existir, però Tomàs d’Aquino va rebutjar aquesta afirmació ja que deia que no es pot demostrar la seva existència a partir d’una simple definició, ja que parteix de la seva essència però per a que fos vàlida hauríem de conèixer l’essència del subjecte al qual fa referència, i això és possible gràcies als preàmbuls de fe.

Ell va elaborar una distinció entre fe i raó, ja que hi ha veritats que només es poden revelar a través de la raó, com les coses naturals i n’hi ha d’altres que només amb la fe, com els articles de fe (dogmes), en canvi Anselm no en realitzava cap distinció.

La concordança entre fe i raó és possible gràcies a la filosofia; aquest punt de connexió entre raó i fe permet a Sant Anselm establir els preàmbuls de fe, un d’aquest seria la existència de Déu i es aquí on va establir 5 vies per demostrar la seva existència, es tracta de 5 vies racionals bastant aristotèliques, on diu què Déu és la primera causa del moviment, la primera eficient, també és la bondat i la veritat supremes, la perfecció; i és l’ésser més intel·ligent de tots.