La irresoluble qüestió del mal

Es tracta d’un fragment extret de Confessions, VII, 5 de Sant Agustí on ens explica d’on pot provenir el mal.

Al principi ens explica que pensava que el mal era una substància corpòria i que posseïa una massa negra i deforme, aquesta els maniqueus, l’anomenaven terra, i es tractava d’una espècie d’esperit maligne.

Sant Agustí, al principi formava part de la secta maniqueista però creia que la millor explicació racional  era la de la existència d’un déu bo perquè Ell com què és summament bo, no podia crear cap mal, no com pensaven els maniqueus, la d’un maligne amb una realitat positiva.

Agustí creia que el Déu bo i el mal eren dues masses contràries però finites, la dolenta més petita i la bona més gran però les seves teories el conduïen a dir que el mal era una substància únicament corpòria  ja que no era capaç d’imaginar-se-la com un esperit i que no l’havia creada Déu sinó que havia sorgit d’aquesta substància, però que el seu origen es remota en Ell.

Així que finalment ens fa una reflexió sobre el perquè de la seva existència (del mal), si déu és summament bo i omnipotent, com va ser capaç de crear el mal en la seva creació, o potser va ser perquè té poder limitat i no era capaç de dominar-lo; que estigués fora de la seva voluntat.

Això ens porta a parlar de la llibertat, perquè Déu ens va crear a nosaltres de la millor manera que existeix, per tant, ens va donar la capacitat de pecar i de no pecar,per tant, sent lliures i d’aquesta manera, encara que l’home pequés, ens podia concedir la salvació si ens ho mereixem, i, d’aquesta manera, encara que existís el mal en nosaltres, Déu en podia extreure un gran bé a partir d’aquest.  

Comparació de les teories entre Sant Anselm de Canterbury i Sant Tomàs d’Aquino

Sant Anselm de Canterbury

Tots dos filòsofs utilitzen la raó per demostrar la existència de Déu com a principal mètode.

Però existeixen diferències entre ells, ja que Sant Anselm utilitza un simple argument que hauria de ser acceptat inclòs per aquells que no hi creuen en la seva existència, ja que defineix Déu com: “Allò més gran el qual no pot ser pensat”, com que tots pensem en Déu, necessàriament ha d’existir, però Tomàs d’Aquino va rebutjar aquesta afirmació ja que deia que no es pot demostrar la seva existència a partir d’una simple definició, ja que parteix de la seva essència però per a que fos vàlida hauríem de conèixer l’essència del subjecte al qual fa referència, i això és possible gràcies als preàmbuls de fe.

Ell va elaborar una distinció entre fe i raó, ja que hi ha veritats que només es poden revelar a través de la raó, com les coses naturals i n’hi ha d’altres que només amb la fe, com els articles de fe (dogmes), en canvi Anselm no en realitzava cap distinció.

La concordança entre fe i raó és possible gràcies a la filosofia; aquest punt de connexió entre raó i fe permet a Sant Anselm establir els preàmbuls de fe, un d’aquest seria la existència de Déu i es aquí on va establir 5 vies per demostrar la seva existència, es tracta de 5 vies racionals bastant aristotèliques, on diu què Déu és la primera causa del moviment, la primera eficient, també és la bondat i la veritat supremes, la perfecció; i és l’ésser més intel·ligent de tots. 

La filosofia primera: Metafísica (llibre IV)

Altre títol: Simplicitat i universalitat sensibles.

Aristòtil a través d’aquest fragment ens diu que existeix una ciència que estudia l’ésser com a  tal, amb els seus atributs, amb tot allò que necessita de la substància per existir, anomenada filosofia primera.

Aquesta ciència no es confon amb cap de les ciències particulars ja que aquestes estudien l’ésser des d’un punt de vista, no en la seva totalitat, com en el cas de les matemàtiques.

Com que investiguen els seus principis i les causes més elevades, és necessari que hi hagi una realitat en la que han de pertànyer aquestes i és la naturalesa, ja que tracta tots els punts de vista possibles i és l’única via que ens condueix cap al coneixement de la realitat.

Comentari llibre IV: La República

En aquest fragment de la República,  Plató ens diu com és el seu estat ideal, com seria per ell, la ciutat perfecte.
Aquesta està formada per la part coratjosa, plena de valor, i la part sabia, però la temprança no actuaria seguint aquests atributs, sinó que simplement s’estendria sobre tots ells i seria classificada ja sigui per la seva intel·ligència, el nombre de persones, riquesa o qualsevol altre factor i esdevindria l’acord entre el superior i l’inferior, sobre quin element hauria de governar a la ciutat i també a cada individu, és a dir, la temprança correspondria al poble de la ciutat, el valor, a l’exèrcit, els guerrers o guardians de la ciutat i la saviesa als governants, que correspondrien als filòsofs, aquets utilitzant la part racional, i els coratjosos la part irascible, ja que són dominats pels governants, és a dir, per la raó i la concupiscible, plena de desitjos pels plaers sensuals correspondria als artesans. 

Per tant podríem definir la polis com un gran organisme, ja que està constituït per una sèrie de parts i té les mateixes necessitats morals i objectius com l’ésser humà. Per tant existeix una relació entre les parts de l’ànima, virtut i les classes socials.

Comentari de les parts de l'anima i les virtuts

Aquest text correspon a un fragment de la República de Plató i té com a  protagonista només a Sòcrates.

Ens explica les diferents parts de l’ànima. Plató ens diu que només serà just allò que ens pertany, i allò que ens pertanys se’ns ensenya a través de l’educació, i com que sabem el que em de fer, realitzarem allò que ens pertany en cadascuna de les coses que hi ha en nosaltres.
Més endavant ens parla sobre les parts de l’ànima, la part irascible i concupiscible on el govern utilitzant la raó, ha de controlar-les.

Una, la part que només té un apetit desmesurat pels plaers sensuals (concupiscible), i l’altre, la més moderada, la més bella, més fàcil de dominar (part irascible), per això ens diu que és aliada i súbdita del govern.
La part concupiscible és la que més s’ha de vigilar per evitar que agafi poder i intenti esclavitzar i governar allò que no li correspon, és a dir, que intenti posar-se per sobre de la raó, aquesta part, tendeix cap a la matèria, cap al món sensible, mentre que l’altre, la part irascible, tendeix al món intel·ligible.

Fragment 11 -Plató, llibre V

En aquest text ens explica la teoria del coneixement de Plató.
Diu que un filòsof és aquell que és capaç de contemplar la veritat, les idees de les coses, el saber, el que viu despert ja que pot veure la essència de la bellesa, i contemplar-la a través dels objectes que es manifesten a partir d’aquesta, i tal com ens diu Plató, aquests serien les persones que coneixen el saber i , de la resta, els que només realitzen meres opinions que son les persones que es queden contemplant els colors, les figures materials etc. ja que són simples ignorants que no coneixen la vertadera bellesa de la naturalesa i que, per tant, romanen dormits sense tenir el vertader coneixement observant només l’aparença de les coses sense anar més enllà; la ciència, el saber, no es pot reduir a les sensacions.
Per tant, Plató desitja contemplar la veritat i per accedir a aquesta cal un esforç, i és una tasca complexa perquè la majoria dels humans estan en una carpa perpètua, ja que estan pendents dels sentits i no de la raó, és a dir, només aprecien el món sensible, i per tant, no poden accedir a la veritat. Només viuen a la superfície i no viuen en la profunditat.
Les idees no tenen flux, les aparences sí.

El Mite de la Caverna -Plató

Aquests fragments del mite de la caverna ens expliquen que hi ha unes persones lligades amb una corda de cap i peus i que gràcies a les cadenes no poden girar el cap i mirar cap enrere. L’única cosa q veuen al llarg de la seva vida son les projeccions d’ombres de les persones que passen pel darrere seu transportant objectes i de com es van relacionant entre elles, ja que algunes es separen i altres van seguint el seu camí gràcies al foc que els fa claror situat al darrere seu i a una certa alçada.

Plató diu que nosaltres ens assemblem a ells ja que el que nosaltres veiem, el món sensible, que només el captem a través dels sentits, son només simples projeccions de la realitat, una realitat intel·ligible, però que una vegada coneguda és la causa de totes les coses, per exemple la idea de bellesa, que en el món sensible reprodueix llum i l’astre que la produeix, i en el món intel·ligible, és la única que produeix la veritat, ja que nosaltres l’únic que veiem son les representacions d’aquesta, ja que tothom coneix el concepte de bellesa, però per a cadascú li pot semblar més bella una cosa que una altra, però el concepte és el que no varia, la idea. Podríem dir que la idea seria el model a seguir i tota la resta serien només possibles models de la qual es volen a aproximar. La idea, per tant, és immutable perquè no canvia, és eterna ja que no morirà mai, universal perquè és vàlida per a tothom, i també necessària ja que tots necessitem d’aquesta per poder entendre la realitat, perquè sense una idea, sense un model, no hi ha món sensible ja que aquest, és si més no, una representació d’aquest paradigma i l’única via per poder conèixer-la és a través de la raó.