Som sociables per naturalesa?

L’ésser humà segons Aristòtil és sociable per naturalesa, i també és l’únic que pot viure en societat perquè és l’únic que pot distingir el bé del mal, la justícia de la injustícia etc, i que per tant som els únics que podem arribar a obtenir la felicitat que la nostra naturalesa ens exigeix, no podem prescindir viure en societat.

A diferència d’Aristòtil,  Hobbes i Rousseau defensen que l’ésser humà no es sociable per naturalesa sinó que aquest ha realitzat un pacte per poder conviure d’entre els seus. El primer diu que l’ésser humà és malvat mogut per l’egoïsme propi estant en una lluita permanent amb els altres i per poder sortir d’aquesta situació lamentable els humans han d’escollir a algú d’entre els seus que els pugui guiar cap a la pau mitjançant unes lleis escollides per l’elegit. Rousseau, a diferència de Hobbes, diu que l’ésser és bo i no malvat però que la convivència amb els altres amb l’aparició de la propietat privada i l’egoïsme propi fan que es torni malvat estant en societat i que, per evitar-ho, han de posar-se d’acord entre tots per poder trobar el bé comú sotingut per l’anomenada “voluntat general”.

Opino que l’ésser humà és sociable per naturalesa, ja que només en néixer comencem a comunicar-nos amb els nostres pares per tal de que aquests ens puguin ensenyar alguna cosa, per tant, per una part estic d’acord amb Aristòtil, però per una altra banda també hi estic amb Hobbes ja que l’ésser humà és malvat, és egoïsta per si sol, i també agressiu; l’instin de supervivència, però també som bons, com afirma  Rousseau de la mateixa manera que també estic a favor en com trobar la solució, la pau per tots nosaltres, per trobar el bé comú sense que hi hagin conflictes ja que si la posem únicament en una persona hi haurà moltes que no opinaran el mateix com afirma Hobbes.

Per tant les tres teories tenen sentit però totes fallen en alguna cosa, de manera que cap teoria acaba sent viable per poder afirmar-la per complet ja que la vertadera solució pot ser la reflexió de les tres juntes. 

Comentari de text: L'individualisme possessiu (pg.120)

El text fa un breu resum sobre el concepte de l’individualisme possessiu:

Els humans ens caracteritzem perquè som independents de la resta, per tant som lliures de voler dependre o no de la voluntat dels altres.Aquest tipus de llibertat vol dir que nosaltres som lliures en escollir amb qui volem estar, que la elecció és lliure, per tant nosaltres establim les nostres relacions per voluntat pròpia. 

El concepte d’individu en els éssers humans fa referència a algú únic i irrepetible. Una persona no depèn dels altres, només d’ella mateixa, i en conseqüència no té cap deute amb la societat.
La paraula societat la podríem definir com un conjunt d’individus propietaris d’ells mateixos que es relacionen entre ells intercanviant béns i serveis, per això podem deduir que l’individu pot cedir la seva capacitat per treballar i així donar origen a una societat basada bàsicament en les relacions mercantils. 

Definicions

Noema: Objecte de la consciència.

Prejudici: Judicis previs que hem adquirit per educació,cultura,socialització...

Ignorància: Desconeixement sobre una cosa determinada.

Autoritat: Algú se li concedeix el crèdit pel coneixement que té en la matèria i s'accepta com a cert alló que diu.

Coherència lògica: Contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema.

Utilitat: Un enunciat serà cert quan sigui útil.

Adequació: Concepte o element que té relació amb la correspondència a l'hora de definir la veritat.

Consens: Acord entre una comunitat d'interlocutors.

Contingència: Allò que és però que pot no haber estat mai.

Necessitat: Alguna cosa absolutament real, coses que existèixen i no poden no existir ni ser d'una altra manera.

Món 2(Popper):Món psíquic el d'aquelles coses que es capten pels sentits, estats mentals.

Realitat Virtual:Normalment es mostra el que volen veure els demès i no les coses tal i com són.

Principi de verificació: Diu que únicament un enunciat serà científic si es pot verificar.

Falsacionisme: No s'obtenen conclusions universals a partir d'enunciats singulars, sinó que de la falsedat d'enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d'enunciats universals.

Paradigma: Concepcions diverses del món en el que vivim per una comunitat científica.

Revolució científica: Període de canvi radical d'un paradigma a un altre.

Anarquisme metodològic: Defensat per Paul Feyerabend. No hi ha cap mètode vàlid per a la ciència, per tant tot val.

Opinió, creença, saber

Aquest text adaptat d'Immanuel Kant pertany a la obra Crítica de la raó pura.

Està dividit en tres paràgrafs, el primer ens fa una breu introducció sobre el que seria la persuació i la convicció, què són els dos temes que ens parla el text, i a partir d'aquests, ens parla sobre la diferència que hi ha entre opinió, creença i saber.

S'entén per convicció allò que que es vàlid per a tothom, què és cert, que a diferència de la persuasió, consisteix en validar coma cert una cosa, però que no es demostrable per tal de que tothom la doni com a vàlida,  i en consecuència Kant estableix tres nivells de coneixement:

1. L'opinió: En que el subjecte creu quelcom com a cert però que és insuficient tant subjectivament com objectivament.
2. Creença: El subjecte dóna quelcom com a cert pero què és insuficient objectivament.
3. Saber: El subjecte demostra quelcom com a cert tant subjectivament com objectivament. 

El Problema de la filosofia contemporània

Idees principals:

L'ésser humà contemporani s'orienta cap a la senzillesa, a lo fàcil i pràctic, però pot arribar a pensar i reflexionar sobre si mateix podent aconseguir formular qüestions sobre la existència del món, de la veritat i de l'ésser, és a dir poder arribar a filosofar. 

Posa-hi un títol:

El pensament de l'home contemporani.

Doc.12 (pàg.30)

• Per què l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

Diem que l'home és centrífug perquè només es fixa en les coses quotidianes, en els fets que transcorren el dia a dia, sense anar més enllà, per això diem també que és penúltim, ja que l'ésser humà no dóna importància a les coses que realment ho són, sino que només es centra en les què ho son menys. 

• Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en aquests moments de soledat.

Si, per exemple ara mateix em pregunto per a què serveix estudiar això si no em porta a cap lloc o.. altres preguntes com... quin és l'orígen de l'univers?, perquè existim?, és possible que existeixi un món paral·lel al nostre? etc.

• Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

Què som uns éssers rutinaris que no ens parem a pensar en les coses importants, sino només en els fets rutinaris. 

Definicions:

Saber comú o ordinari:

És un saber que el coneix tothom sense conèixer el perquè d’aquella causa, del fet tractat, per tant es centra en el què, i no en el perquè.

Ex: Tothom sap que el ferro és mes dur que el plom, però no sabem explicar el perquè.

Saber científic:

Busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar el per què els fets són d’aquesta manera amb l’aplicació de les matemàtiques i experiència per a l’estudi de la realitat.

Saber Filosòfic:

Es pregunta el perquè de les coses però duna manera total i radical.

Ciència (definició moderna):

És l’aplicació de les matemàtiques per descobrir com es comporten les coses, per això cal construir l’experiència i controlar-la.

Sil·logisme: raonament deductiu en el qual posades certes coses (premisses) d’elles es segueix una altra diferent de les anteriorment posades (conclusió).

Axioma:

Són principis fonamentals indemostrables que se seleccionen ja sigui per la seva utilitat, fecunditat, implantació en la ciència corresponent o per la seva evidència.

Inducció Incompleta:

Es recolza en una sèrie de comprovacions individuals, que no inclouen la totalitat dels casos possibles, per tant la conclusió no serà necessariament certa, si no probable.

Hipòtesi:

Suposició provisional que encara no ha estat unificada.

Llei:

És quan una hipòtesi és suficientment general i important i que ha sortit victoriosa d’un o mes processos de comprovació.

Teoria:

Conjunt de lleis verificades.

Falsació:

És quan una hipòtesi queda refutada perquè els fets del món no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi.

Comprensió:

És captar el sentit d’un esdeveniment per situar-hi dins els fets.

Mite:

Fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com déus o poders còsmics personificats.

Mètode empírico racional:

Orígens amb Aristòtil. Compta amb dues fonts de coneixement, els sentits (capten informació) i l’enteniment(interpreta) i gràcies a aquest nivells arribem als dos nivells de la realitat: el sensible i l’intel·ligible.

Mètode racionalista:

Defensa que la raó és més important que l’experiència i també l’existència de les idees innates.

Sensibilitat:

Font de coneixement que parteix dels sentits.

Joc del llenguatge:

Són maneres d’utilitzar el llenguatge en contextos diversos segons el 2 Wittgenstein.

L’hermenèutica normativa:

De K.O. Apel i J. Habermas; consisteix en posar normes a la comprensió (veritat, veracitat[sinceritat], intel·ligibilitat i correcció moral[normes que permeten la comprensió]).

Ontologia:

És una característica pròpia de la filosofia teòrica: tractat de l’ésser. 

Ludwig Wittgenstein

Ludwig Wittgenstein va néixer a Viena en 1889, fill d'un pròsper industrial de l'acer. A la casa paterna, Ludwig va créixer al costat dels seus set germans.

Brahms i Mahler, per exemple, eren hostes habituals de la família.

Ludwig va començar estudis d'enginyeria a la universitat de Berlín i els va continuar a Manchester, dedicant-se a la investigació aeronàutica durant diversos anys. Però, després de llegir els Principles of Mathematics, de Russell, els seus interessos van passar de l'aeronàutica i aerodinàmica als problemes de la fonamentació de les matemàtiques i, d'aquí, a la lògica i a la filosofia.

A partir de 1912 va seguir els estudis a Cambridge sota l'adreça de Bertrand Russell i va començar a ocupar-se intensivament de la investigació filosòfica. Per poder concentrar-se millor en els seus estudis, se’n va anar a viure en solitud a Noruega.

Allà li va sorprendre l'esclat de la Primera Guerra Mundial i Wittgenstein es va allistar com artiller en l'exèrcit austro-hongarès. Això no li va impedir seguir amb les seves reflexions filosòfiques, que va ser apuntant en una sèrie de quaderns, de manera que, al final de la guerra, quan va caure presoner dels italians, tenia el manuscrit del seu Tractat lògic-filosòfic pràcticament acabat. Aquesta obra va ser publicada en 1921 en alemany i, un any més tard, en versió bilingüe anglès-alemany amb el títol llatí de Tractatus logico-philosophicus.

Després de repartir bona part de la substanciosa herència paterna entre les seves germanes i un grup d'artistes i intel·lectuals (Rainer Maria Rilke, entre ells), Wittgenstein va portar una vida austera i retirada, primer com a mestre d'escola a Àustria i després com a jardiner en un convent de Viena entre els anys 1920 i 1929.

En aquest últim any, Wittgenstein va tornar als seus interessos filosòfics i va decidir reprendre els seus estudis en Cambridge, on, a instàncies de Russell, va ser nomenat catedràtic l'any 1937, càrrec que va ocupar fins a 1947, amb excepció d'un breu període en què va exercir com a infermer voluntari durant la Segona Guerra Mundial.

Wittgenstein va morir de càncer en Cambridge l'any 1951. En els últims anys de la seva vida va redactar les Investigacions filosòfiques, que serien publicades posteriorment en el 1953.

Encara que de temperament irritable, nerviós i depressiu, Wittgenstein va ser un home d'una personalitat fascinant, que va viure turmentat per la seva exigència d'autenticitat, pel treball i per la idea de la mort. Difícil per a la convivència social i amb escassa estima per la bondat i qualitats de l'ésser humà, va sentir sovint la necessitat d'aïllar-se de la gent i de viure en completa solitud.

Wittgenstein estava dotat d'una gran sensibilitat artística i musical i els seus interessos abastaven no només la filosofia i les matemàtiques, sinó també l'aeronàutica, l'arquitectura i l'escultura. Encara que va gaudir del reconeixement i amistat dels filòsofs més importants del seu temps, no se sentia a gust dins del món acadèmic, i preferia viure en soledat.

En el pensament de Wittgenstein poden distingir-se dues etapes. La primera ve marcada per la publicació del Tractatus logico-philosophicus (1921-1922), en el qual tracta de donar una sortida als problemes no resolts del positivisme clàssic respecte a les matemàtiques, la ciència i la filosofia. Per a ell, la filosofia no és un saber, sinó una activitat, i la seva finalitat és aclarir les proposicions; així, la filosofia se circumscriu a una anàlisi del llenguatge.

La segona etapa queda definida per la seva obra Investigacions filosòfiques, publicada pòstumament en 1953. Aquest llibre dóna origen al corrent denominat filosofia analítica, que centra la seva reflexió en l'estudi del llenguatge com a única manera de resoldre els problemes filosòfics.

A més de les obres citades, va escriure Observacions filosòfiques sobre els principis de les matemàtiques (1956) i les notes a les Investigacions, conegudes amb el nom de Quaderns blau i marró (1958).