La felicitat segons Mill

En aquest fragment Mill ens explica el seu concepte de felicitat.
Diu que la felicitat no es troba en la quantitat dels objectes ja que no és un instrument per aconseguir-la, sinó que des del moment en que nosaltres desitgem  aquesta immediatament ja en forma part, d’aquesta manera la felicitat és una via, és un camí que nosaltres em de seguir per ser feliços.

Mill entén la felicitat com l’absència de dolor, i per poder arribar a aquesta necessitem la experiència i el coneixement, i d’aquesta manera ens anem apropant a la felicitat absoluta (el final del camí).

La idea de felicitat segons Mill no és una idea abstracta sinó un tot concret, això vol dir que està composta per varies parts que nosaltres al llarg del seu camí anem adquirint, per tant és una quantitat, encara que ell valora més la seva qualitat.

Aquesta concepció ens porta a pensar en els epicúrics on ells també entenien la felicitat com a plaers, però a diferència de Mill, sense la societat, abstenint-se a ella, és a dir,  la felicitat individual, de la persona; la concepció del Mill sobre la felicitat és basada en la felicitat per al col·lectiu. 

L'espai i el temps són les condicions de l'experiència

Kant realitza una petita demostració de com el nostre coneixement pot arribar a adquirir virtuts, en aquest cas no per l’experiència sinó a priori, amb l’ús de l’enteniment per poder donar definició al temps i a l’espai.

Diu què és una contradicció dir que l’espai mateix existeix en l’espai.
Un fet obvi, és que aquest existeix ja què és on es troben distribuïts tots els objectes però, com saber de la seva existència si pel mètode inductiu no és possible realitzar-lo?

Kant diu que el nostre coneixement està format per dos components, un basat en l’experiència, (aposteriori) i l’altre independentment d’ella (a priori), d’aquesta manera nosaltres podem adonar-nos de l’existència de les coses, en aquest cas, de l'espai i del temps mateix.

Kant els defineix com una forma a priori de l’experiència ja que no els podem captar mitjançant l’ús dels sentits i és per això que diu que el que és cert per a l’espai també ho és per al temps, d'aquesta manera podem deduïr-ne que, la experiència deriva d'aquestes dues condicions ja que la determinen i depenen totalment d'aquests. 

Diferència entre les categories de Kant i Aristòtil

Una categoria és una de les nocions més abstractes i generals per les quals les entitats són reconegudes, diferenciades i classificades. Mitjançant les categories, es pretén una classificació jeràrquica de les entitats del món.

Les deu categories d’Aristòtil:

Són aquelles que ens permeten distingir un subjecte o un altre. En certa manera representen un afinament de la percepció i de la descripció i, per això, pot augmentar o disminuir o augmentar la causa, i al mateix temps provocant, l'augment del nostre coneixement. Quan no podem distingir entre dos subjectes mitjançant les categories és molt probable que ens trobem davant el mateix subjecte.

1. Subjecte: Home, cavall… 

2. Quantitat: De 2 colzes, de 3 colzes… 

3. Qualitat: Blanco… 

4. Relació: Doble, meitat, major… 

5. Lloc: En el liceu, en a l'àgora… 

6. Temps: Ahir, a l'any passat… 

7. Situació: Jeure, estar assegut… 

8. Condició: Va calçat, va armat… 

9. Acció: Tallar, cremar… 

10. Passió: Ser tallat, ser cremat…

Categories de Kant:

Planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions.

Causa:  és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.

Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

Crítica de la raó pura

Tot el coneixement comença amb l’experiència.

En aquest fragment Kant ens diu que l’origen del coneixement s’origina a partir de l’experiència però no tot comença a partir d’aquesta.

El coneixement és un conjunt format per elements aposteriori i a priori.
Nosaltres captem impressions a través dels sentits que esdevindran la matèria del coneixement i els elements a priori esdevindran la forma d’aquest sent vàlid, necessari i universal. 

Així que la unió d’aquests dos elements ens permetrà captar la realitat on nosaltres interpretarem en la ment les impressions sensibles on li donarem forma usant el seny, aquesta síntesi d’empirisme més racionalisme és el que esdevindrà el criticisme kantià. 

Què és la Il•lustració?

La Il·lustració per Kant és la sortida de la minoria d’edat és a dir, com una fase de maduració personal on l’ésser humà és capaç de pensar per sí mateix sense dependre d’ algú altre, fet que explica posant com a exemple a una persona que vol fer dieta i la dietista que li diu què és el que ha de fer.

Aquest sentit de minoria d’edat no és físic sinó mental, ja que afirma que hi ha persones que viuen tota la seva vida estant en la minoria d’edat, per tant, ens em d’esforçar nosaltres mateixos per poder sortir-ne, encara que molts tenen por de realitzar aquest pas, ja que se senten insegurs de sí mateixos i és per això que són poques les persones que ho arriben a aconseguir.

Els éssers humans han de tenir llibertat d’expressió en qualsevol àmbit, encara que se’ls hi ordeni realitzar alguna tasca, aquests poden mostrar les seves opinions respecte a aquesta tant a favor, com en contra. 

Abstract- Anàlisi de la causalitat

Hume ens explica la seva visió de la relació causa-efecte amb l’exemple d’una bola de billar on una es troba quieta, sense moviment i una altra topa amb ella, movent-la cap a una direcció i d’aquí n’extreu un seguit de conclusions com que el moviment de la causa és anterior al moviment de l’efecte on el temps té un gran paper.

Repeteix aquest fet tres cops i observa una conjunció constant on tot objecte semblant a la causa produirà un efecte semblant.

Per conèixer aquests fets són necessaris els sentits ja que no podem conèixer la causa de manera a priori, sinó aposteriori, ja que si imaginem una bola en linea recta que toparà amb una altra és fruit de les impressions que em captat a través dels sentits sobre aquest fet i ens permetrà imaginar que ambdues boles toparan i que la segona es posarà en moviment.

El fet de que nosaltres no puguem conèixer el que succeirà en el futur ja que no tenim la certesa de que en un futur es produeixi el mateix fet, el porta cap a una visió un tant escèptica, ja que no podrem arribar mai a  conèixer la veritat, i el fet de que en un futur succeeixen coses semblants a les actuals és gràcies als costums i aquests no ens ofereixen coneixement; en definitiva que tot es redueix a probabilitat. 

La identitat personal

Aquest fragment pertany a Hume on realitza una crítica sobre l’ànima i al pensament de Descartes.

Diu que l’ànima és un conjunt de percepcions diferents comparant-les amb l’amor i l’odi, i que el pensament és l’essència (segons Descartes),  però Hume diu que això no té cap sentit perquè la ment no és on s’inhereixen les percepcions ja que no podem tenir la idea de cap tipus de substància perquè només podem tenir idees de les impressions, és a dir que només podem tenir coneixement d’allò què ve a través dels sentits, per tant no podem tenir idea de cap tipus de substància ni d’ànima perquè no les podem percebre, ja que només coneixem aquelles qualitats i percepcions particulars, per això diu que el pensament de Descartes és del tot ininteligible perquè la nostra ment només és un conjunt de d’idees provinents de percepcions particulars.

Comentari d'una frase de David Hume

Sigues un filòsof però enmig de tota la teva filosofia continua essent un home

Aquesta frase pertany a David Hume (empirista).

Ens vol dir que nosaltres podem filosofar sobre el que vulguem sempre i quan no oblidem la nostra existència, on nosaltres som éssers humans i no meres substàncies que l’enteniment percep.

Tampoc podem filosofar sobre coses que van més enllà de l’experiència, on només podem arribar a “conèixer-les” a través de la raó, ja que es tracta d’un tipus de filosofia difícil d’entendre on moltes no tenen massa sentit, com per exemple la metafísica, el jo, la idea de substància etc. 

Comentari Carta a Meneceu

Comparació Plató i Decart

Plató i Decart són filòsofs idealistes i racionalistes, ja que utilitzen la raó per arribar a diversos conceptes.

També coincideixen en que ambdós utilitzen el concepte de substància i què aquest és un compost de dues coses.

També donen més importància al món intel·ligible que al sensible i creuen en la immortalitat de l'ànima. 

Però Plató, el seu concepte d’idea, és un concepte extramental, un model, a diferència de Decart que creu que la idea de substància infinita és Déu, i aquest, és summament perfecte.

A partir del concepte d’idea podem parlar de dualisme, per Decart, el “Jo” seria la substancia pensant, i el cos la substància extensa, el que per Plató seria el món sensible, i el món intel·ligible serien les idees fruits totes d’una idea suprema la idea de bellesa.

Per a Plató aquesta unió és accidental i que en la mort de la vida corpòria la nostra ànima tornarà cap al món de les idees què és el lloc que li pertany degut a que el cos és una presó per a aquesta i la unió entre el jo i el cos és causat per la glàndula pineal que es troba en el nostre cervell.

El dubte metòdic, Decart

Títol:

Dualisme existent

Idees principals:

Aquest fragment pertany a la Meditació II de Decart, on explica  a través de la cera el concepte què té ell de la substància.

Comentari:

Decart ens parla de la cera què inicialment la percebem com una substància sòlida, amb forma, que la podem olorar, en definitiva, la podem captar a través dels sentits, però amb el temps aquesta pot passar a ser líquida i en conseqüència augmentar el seu volum, la olor canvia, i ja no veiem la cera com abans, almenys, a través dels sentits. Però això no vol dir que aquesta cera ja no sigui la mateixa, perquè segueix sent cera, però els sentits ens mostren una altra substància que no s’assembla en res a l’anterior, d’aquesta manera la defineix com una cosa extensa, flexible i mutable perquè ens la podem imaginar de moltes formes, tantes que ni tant sols ens ho podem imaginar, el que equivaldrien als modes, que serien les modificacions variables que aquesta pot patir.

Comparació:

Decart el podem comparar amb Plató ja que els dos són racionalistes i defineixen l’ésser humà amb teories dualistes.

Decart diu que l’ésser humà està compost per dues substàncies igual que Plató, però una és extensa (el cos) i l’altra és la pensant, fora la ment, és a dir extramental (equivaldria al jo), i Plató diu que l’ésser humà també és un compost per dues substàncies, una és la corporal, dins del món sensible i l’altra, que seria l’ànima,  pertany al món intel·ligible, és a dir, al món de les idees. 

Plató afirma que la unió d’aquestes dues substàncies és accidental i que en la mort de la vida corpòria, l’ànima és lliure (ja que el cos constituïa una presó per a aquesta) i retorna al seu origen, d’on provenia que, a diferència de Decart, la unió d’aquestes dues substàncies és deguda a la glàndula pineal situada dins el nostre cervell, però tant un com l’altre coincideixen en que aquesta unió és accidental. 

La irresoluble qüestió del mal

Es tracta d’un fragment extret de Confessions, VII, 5 de Sant Agustí on ens explica d’on pot provenir el mal.

Al principi ens explica que pensava que el mal era una substància corpòria i que posseïa una massa negra i deforme, aquesta els maniqueus, l’anomenaven terra, i es tractava d’una espècie d’esperit maligne.

Sant Agustí, al principi formava part de la secta maniqueista però creia que la millor explicació racional  era la de la existència d’un déu bo perquè Ell com què és summament bo, no podia crear cap mal, no com pensaven els maniqueus, la d’un maligne amb una realitat positiva.

Agustí creia que el Déu bo i el mal eren dues masses contràries però finites, la dolenta més petita i la bona més gran però les seves teories el conduïen a dir que el mal era una substància únicament corpòria  ja que no era capaç d’imaginar-se-la com un esperit i que no l’havia creada Déu sinó que havia sorgit d’aquesta substància, però que el seu origen es remota en Ell.

Així que finalment ens fa una reflexió sobre el perquè de la seva existència (del mal), si déu és summament bo i omnipotent, com va ser capaç de crear el mal en la seva creació, o potser va ser perquè té poder limitat i no era capaç de dominar-lo; que estigués fora de la seva voluntat.

Això ens porta a parlar de la llibertat, perquè Déu ens va crear a nosaltres de la millor manera que existeix, per tant, ens va donar la capacitat de pecar i de no pecar,per tant, sent lliures i d’aquesta manera, encara que l’home pequés, ens podia concedir la salvació si ens ho mereixem, i, d’aquesta manera, encara que existís el mal en nosaltres, Déu en podia extreure un gran bé a partir d’aquest.  

Comparació de les teories entre Sant Anselm de Canterbury i Sant Tomàs d’Aquino

Sant Anselm de Canterbury

Tots dos filòsofs utilitzen la raó per demostrar la existència de Déu com a principal mètode.

Però existeixen diferències entre ells, ja que Sant Anselm utilitza un simple argument que hauria de ser acceptat inclòs per aquells que no hi creuen en la seva existència, ja que defineix Déu com: “Allò més gran el qual no pot ser pensat”, com que tots pensem en Déu, necessàriament ha d’existir, però Tomàs d’Aquino va rebutjar aquesta afirmació ja que deia que no es pot demostrar la seva existència a partir d’una simple definició, ja que parteix de la seva essència però per a que fos vàlida hauríem de conèixer l’essència del subjecte al qual fa referència, i això és possible gràcies als preàmbuls de fe.

Ell va elaborar una distinció entre fe i raó, ja que hi ha veritats que només es poden revelar a través de la raó, com les coses naturals i n’hi ha d’altres que només amb la fe, com els articles de fe (dogmes), en canvi Anselm no en realitzava cap distinció.

La concordança entre fe i raó és possible gràcies a la filosofia; aquest punt de connexió entre raó i fe permet a Sant Anselm establir els preàmbuls de fe, un d’aquest seria la existència de Déu i es aquí on va establir 5 vies per demostrar la seva existència, es tracta de 5 vies racionals bastant aristotèliques, on diu què Déu és la primera causa del moviment, la primera eficient, també és la bondat i la veritat supremes, la perfecció; i és l’ésser més intel·ligent de tots. 

La filosofia primera: Metafísica (llibre IV)

Altre títol: Simplicitat i universalitat sensibles.

Aristòtil a través d’aquest fragment ens diu que existeix una ciència que estudia l’ésser com a  tal, amb els seus atributs, amb tot allò que necessita de la substància per existir, anomenada filosofia primera.

Aquesta ciència no es confon amb cap de les ciències particulars ja que aquestes estudien l’ésser des d’un punt de vista, no en la seva totalitat, com en el cas de les matemàtiques.

Com que investiguen els seus principis i les causes més elevades, és necessari que hi hagi una realitat en la que han de pertànyer aquestes i és la naturalesa, ja que tracta tots els punts de vista possibles i és l’única via que ens condueix cap al coneixement de la realitat.

Comentari llibre IV: La República

En aquest fragment de la República,  Plató ens diu com és el seu estat ideal, com seria per ell, la ciutat perfecte.
Aquesta està formada per la part coratjosa, plena de valor, i la part sabia, però la temprança no actuaria seguint aquests atributs, sinó que simplement s’estendria sobre tots ells i seria classificada ja sigui per la seva intel·ligència, el nombre de persones, riquesa o qualsevol altre factor i esdevindria l’acord entre el superior i l’inferior, sobre quin element hauria de governar a la ciutat i també a cada individu, és a dir, la temprança correspondria al poble de la ciutat, el valor, a l’exèrcit, els guerrers o guardians de la ciutat i la saviesa als governants, que correspondrien als filòsofs, aquets utilitzant la part racional, i els coratjosos la part irascible, ja que són dominats pels governants, és a dir, per la raó i la concupiscible, plena de desitjos pels plaers sensuals correspondria als artesans. 

Per tant podríem definir la polis com un gran organisme, ja que està constituït per una sèrie de parts i té les mateixes necessitats morals i objectius com l’ésser humà. Per tant existeix una relació entre les parts de l’ànima, virtut i les classes socials.

Comentari de les parts de l'anima i les virtuts

Aquest text correspon a un fragment de la República de Plató i té com a  protagonista només a Sòcrates.

Ens explica les diferents parts de l’ànima. Plató ens diu que només serà just allò que ens pertany, i allò que ens pertanys se’ns ensenya a través de l’educació, i com que sabem el que em de fer, realitzarem allò que ens pertany en cadascuna de les coses que hi ha en nosaltres.
Més endavant ens parla sobre les parts de l’ànima, la part irascible i concupiscible on el govern utilitzant la raó, ha de controlar-les.

Una, la part que només té un apetit desmesurat pels plaers sensuals (concupiscible), i l’altre, la més moderada, la més bella, més fàcil de dominar (part irascible), per això ens diu que és aliada i súbdita del govern.
La part concupiscible és la que més s’ha de vigilar per evitar que agafi poder i intenti esclavitzar i governar allò que no li correspon, és a dir, que intenti posar-se per sobre de la raó, aquesta part, tendeix cap a la matèria, cap al món sensible, mentre que l’altre, la part irascible, tendeix al món intel·ligible.

Fragment 11 -Plató, llibre V

En aquest text ens explica la teoria del coneixement de Plató.
Diu que un filòsof és aquell que és capaç de contemplar la veritat, les idees de les coses, el saber, el que viu despert ja que pot veure la essència de la bellesa, i contemplar-la a través dels objectes que es manifesten a partir d’aquesta, i tal com ens diu Plató, aquests serien les persones que coneixen el saber i , de la resta, els que només realitzen meres opinions que son les persones que es queden contemplant els colors, les figures materials etc. ja que són simples ignorants que no coneixen la vertadera bellesa de la naturalesa i que, per tant, romanen dormits sense tenir el vertader coneixement observant només l’aparença de les coses sense anar més enllà; la ciència, el saber, no es pot reduir a les sensacions.
Per tant, Plató desitja contemplar la veritat i per accedir a aquesta cal un esforç, i és una tasca complexa perquè la majoria dels humans estan en una carpa perpètua, ja que estan pendents dels sentits i no de la raó, és a dir, només aprecien el món sensible, i per tant, no poden accedir a la veritat. Només viuen a la superfície i no viuen en la profunditat.
Les idees no tenen flux, les aparences sí.

El Mite de la Caverna -Plató

Aquests fragments del mite de la caverna ens expliquen que hi ha unes persones lligades amb una corda de cap i peus i que gràcies a les cadenes no poden girar el cap i mirar cap enrere. L’única cosa q veuen al llarg de la seva vida son les projeccions d’ombres de les persones que passen pel darrere seu transportant objectes i de com es van relacionant entre elles, ja que algunes es separen i altres van seguint el seu camí gràcies al foc que els fa claror situat al darrere seu i a una certa alçada.

Plató diu que nosaltres ens assemblem a ells ja que el que nosaltres veiem, el món sensible, que només el captem a través dels sentits, son només simples projeccions de la realitat, una realitat intel·ligible, però que una vegada coneguda és la causa de totes les coses, per exemple la idea de bellesa, que en el món sensible reprodueix llum i l’astre que la produeix, i en el món intel·ligible, és la única que produeix la veritat, ja que nosaltres l’únic que veiem son les representacions d’aquesta, ja que tothom coneix el concepte de bellesa, però per a cadascú li pot semblar més bella una cosa que una altra, però el concepte és el que no varia, la idea. Podríem dir que la idea seria el model a seguir i tota la resta serien només possibles models de la qual es volen a aproximar. La idea, per tant, és immutable perquè no canvia, és eterna ja que no morirà mai, universal perquè és vàlida per a tothom, i també necessària ja que tots necessitem d’aquesta per poder entendre la realitat, perquè sense una idea, sense un model, no hi ha món sensible ja que aquest, és si més no, una representació d’aquest paradigma i l’única via per poder conèixer-la és a través de la raó.

Un paisatge de paraules

Naturalesa:

El descobriment d’una realitat que es desenvolupa per si mateixa i que té unes lleis i ritmes propis, així com el canvi de les estacions o els batecs del nostre cor.

Llei:

S’oposa una mica  a la naturalesa ja que aquesta determina la nostra realitat però la llei es un producte de les convencions humanes, que depenen de l’opinió dels mortals, i es deu a principis regits per una manera humana d’intentar trobar l’equilibri i harmonia, com és el cas de la justícia.

Tècnica:

És l’art de modificar o produir alguna cosa real. Ja que a part dels éssers de la naturalesa se n’han creat altres de nous a partir de les nostres necessitats, com els vaixells, per poder desplassar-nos millor o la creació de la flecha i d’aquesta manera compensar la nostra insuficiència que tenim amb la naturalesa i que aquest objectes creats, les seves lleis, estan sotmeses a la voluntat dels seus creadors.

Ciutat:

És un espai abstracte com una xarxa on interactuem tots i vivim en harmonia, en convivència ja que no podem viure “separats”  de la ciutat encara que tinguem la força individual i personalitat.

Llenguatge, raó, pensament:

El més característic d’aquest període es la comunicació. El logos es una realitat peculiar ja que la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, sinó què és  una realitat inaprehensible, ja que el sentim però no el veiem i el seu ésser és un ésser ideal, encara que tingui un fonament real com pot ser la boca, es forma i es consolida en el fons de la nostra interioritat, on diríem ara, a la nostra consciència persona, que aquest és el que constitueix i determina l’ésser humà.
També que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula ja que gràcies a ella amb el poder del logos podem posar en joc tot el que nosaltres vulguem, podem ocultar la veracitat o falsedat de tot allò que diem, per tant, tot ha d’estar justificat pel dir.

Educació:

Plantegen l’educació basant-se en les tradicions, ja que s’havien constituït en l’element dominant d’aquesta i així anava passant de generació en generació, amb uns valors establerts.
Per uns nova educació parteix de la crítica d’aquests valors que es trobaven en les paraules, aquestes són l’únic vehicle que permet aproximar-se a cada individu. 

Veritat:

 té les mateixes estructures que el llenguatge, també  té a veure amb allò que afirmem o neguem i depèn de la proposició, per tant, té un to ambigu. Aquesta sempre es manifesta de la forma en que nosaltres la utilitzem, i sempre ha de ser argumentada i aprovada, per tant la veritat es converteix en una tasca humana. 

Comentari de text: Parmènides

En aquest fragment de Parmènides ens explica el concepte què té ell sobre l’arkhé.

Diu que només hi ha una cosa possible, i que aquesta és la existència de l’ésser. Aquest és inengendrat, és a dir, que no ha nascut, per tant, sempre ha existit i existirà (etern), també és immòbil ja que el moviment, la pluralitat només son conceptes dels mortals, són meres opinions i aquestes són només simples aparences i també diu que: “[...] i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu.”, per tant, també és homogeni i present continu, ja que no té passat però tampoc futur, no existeix la concepció del temps. 

I finalment defensa també que del no-res no pot sorgir alguna cosa, ja que no tindria sentit i per aquest motiu també, és necessari que sempre hagi existit des de els principis dels temps.